Josep Xavier Lorenzo Falgàs

Des que tinc memòria he estat un nen amb sobrepès. Mai no m’he alimentat de menjar escombraries, però sí de quantitats ingents dels saborosos i sofregits plats de la meva àvia.

La infància amb sobrepès va ser dura… els nens són cruels i les proves de velocitat i resistència d’educació física de l’escola també. Era curiós veure unes notes amb tot excel·lents i prou raspat en gimnàstica atorgat per la pena del professor…

En l’adolescència el sobrepès es va convertir en obesitat i això sumat al còctel de les bones notes i una personalitat força retreta ens va portar el bulling… atribueixo indirectament a la meva obesitat una gran part de culpa de la meva falta d’amics en aquella època, ja que em feia sentir molt inferior a la resta… per no parlar de la meva relació amb la meva relació amb el meu aquestes edats el físic prima per sobre de tot.

Sempre havia fet molt esport, però el meu nivell d’esforç, no us enganyaré, deixava prou a desitjar… ja fos bàsquet, judo, boxa… mai no ho havia vist com un gaudi sinó com un camí per assolir una millor salut i per això tampoc no el vaig portar mai de la mà d’una bona alimentació.

Va arribar el punt en què la meva preocupació pel meu aspecte físic va incrementar (m’agradaria dir que per la meva salut, però seria mentir) volia ser com la majoria: tenir amics, besar noies… allò típic de l’edat. De la mà de la meva plusmarca personal a la bàscula (120 Kg) vaig caure a les urpes de dietes de substitutius els noms dels quals no vull pronunciar… vaig perdre molt de pes però vaig estar lluny d’aconseguir un físic atlètic i/o saludable. Això sí, va millorar una mica la meva autoestima i vaig començar a fer amics i portar una vida més socialment coherent a la meva edat. Us explico això només perquè us adoneu de com influeix l’aspecte físic en la ment d’un adolescent…

Va arribar el dia que vaig començar la meva carrera d’enginyeria i vaig haver d’abandonar els altres esports a causa del mal horari de les classes així que vaig decidir apuntar-me al gym “pa’ tenir abs”. Estava obsessionat per aprimar-se i passava hores mortes a les màquines de cardio sense olorar ni tan sols el ferro. De nou les rialles, tothom reia del gros mig ofegat a la cinta de córrer. Fins que un dia hi va haver una persona (a qui mai no em cansaré de donar gràcies) que em va dir: “el teu ni cas, fliparan amb el teu canvi. Vine amb mi a entrenar”. Des de llavors considero aquesta persona un dels meus millors amics del món i va ser gràcies a ell que vaig tocar per primera vegada una barra.

Va passar el temps i el món del ferro em molava, tant els entrenaments com els canvis al meu cos. Li vaig demanar al monitor del gimnàs una dieta i una rutina per posar-me “ben mamat” i va fer gala de la seva gran habilitat per al copy-paste… com que sóc un oncle curiós em vaig dedicar a preguntar-li el perquè de les coses que em feia menjar o els exercicis per executar. En veure que no sabia respondre’m vaig canviar i aquest procés de no obtenir respostes es va repetir diverses vegades fins que em vaig cansar de trobar algú que satisfés la meva curiositat.

Vaig entendre que els canvis en el meu físic trigarien temps “x” però que els meus coneixements podien avançar a molta més velocitat. Vaig llegir, vaig aprendre, em vaig equivocar moltíssimes vegades, però vaig arribar a poder ajuntar-me amb gent increïble, dels millors quant a coneixements d’aquest país, que em van ensenyar moltíssim.

Em vaig tornar constant, vaig trobar la meva veritable passió i es va forjar en mi una disciplina i capacitat de lluita que mai no s’hauria imaginat despertar. Vaig treure la meva enginyeria amb esforç i amb ella 3 màsters més (un d’ells en nutrició). Crec que mai res no m’ha costat tant com compaginar estudiar i treballar. Vivia en mode soldat i vaig sacrificar-ho tot, però n’estic tremendament orgullós.

En paral·lel la gent va començar a fixar-se que tenia coneixements i que, malgrat que el meu físic no era un bon aparador, el meu cap es cremava en desitjos d’aprendre….

Tot això va coincidir en el temps amb l’auge del culturisme natural i el 2018 juntament amb el naixement de WNBF Spain vaig treure el meu primer competidor. De nou van aparèixer les rialles i les burles perquè “Com et prepararà aquest si no està fort?”, però era curiós veure com cada cop m’afectaven menys.

Hi ha hagut innombrables moments en què he volgut llençar la tovallola… ja no per les burles, sinó perquè gent molt propera i que vull seguien sense creure en mi.

La meva fama va créixer, i malgrat que no sóc gaire amic de les xarxes socials, la gent volia formar part del Team Xipi. Forgem llaços, ens convertim en alguna cosa més que un equip. Som un moviment, una família… SOM NAKAMA!

HOLA A TOTS, SÓC XIPI, UN NOI AL QUAL TOT EL MÓN SEMPRE LI HA DIT QUE NO PODIA ACONSEGUIR-HO PERÒ QUE MAI S’HA RENUT. AQUÍ ET PRESENT EL MEU PROJECTE, EL MEU SOMNI, LA MEVA PASSIÓ, LA MEVA FAMÍLIA… I EN AQUESTA FAMÍLIA ACONSEGUIM JUNTS ELS NOSTRES OBJECTIUS. T’APUNTES?